Art Romànic

L’art romànic es desenvolupa a l’Europa Occidental del segle X al XIII, després de la descomposició de l’Imperi Carolingi.

A part de les influències clarament romanes i de les noves tendències aparegudes a la Llombardia que havien anat experimentant amb noves formes i estructures inspirades en els edificis que restaven, també hi ha una clara assimilació de modalitats orientals.

Majestat Batlló

Majestat Batlló

El nou estil s’estengué ràpidament per totes les cultures europees mediterrànies, travessant els Alps cap als països del Rin i endinsant-se per tota la península Ibèrica.

En un principi l’estil fou molt funcional i auster, utilitzant sobretot pedra trencada. A la nau s’aplicava la volta de canó, sense ornamentacions ni obertures. Molt sovint amb la porta d’entrada situada al cantó de migdia com a única obertura, amb escasses finestres de doble esqueixada. Només a l’exterior dels absis i murs s’hi ressaltava alguna lesena i arcuació cega. Les naus podien estar dividides per pilastres unides per arcs de mig punt.

A finals del segle XI es produeixen canvis importants com les primeres realitzacions en pedra polida, l’ornamentació escultòrica de finestres, portals, capitells, etc. Serà ara, al segle XII, quan esclata la construcció de les grans obres del romànic, amb pintures murals, enlairament de grans campanars o claustres. Però sempre limitats pels recursos arquitectònics que tant millorarà l’estil gòtic.

Pintura i escultura

Algunes característiques de la pintura i escultura romànica són les figures antinaturals, esquemàtiques i hieràtiques; cossos desproporcionats, manca total de perspectiva; i personatges superposats, estàtics, frontals i perfectament simètrics. Aquestes característiques amaguen al darrere un complex llenguatge iconogràfic, comprensible en el context de la societat i les creences de l’alta edat mitjana.

El Crist crucificat apareix serè i sense dolor, impassible al turment; el Déu pintat als absis és sobrenatural, jutge de les accions humanes i sobirà universal; Maria com a Tron de la Saviesa s’equipara amb la institució de l’església, mitjancera entre Déu i el homes. Els ulls i les mans dels homes, allò considerat més espiritual, adquireixen dimensions desproporcionades.

La pintura té els mateixos temes iconogràfics que l’escultura. Però a més, hi trobem les il·lustracions de llibres que apareixen per comentar els textos, com el Beat de Liébana.

Hi ha també pintura mural, encara que es conserva malament i n’hi ha poca. Però la pintura va ser molt important, ja que tots els edificis devien estar policromats. La pintura se situava preferentment en l’interior. L’absit principal era el centre organitzador del programa iconogràfic. Es varen pintar, a més, les voltes i els murs.

Entre els temes predominants hi ha: el tetramorf, el pantocràtor, els apòstols i els sants. En els murs apareixen els temes narratius, tant de l’Antic com del Nou Testament, però també apareixen les vides dels sants, sobretot si tenen relació amb el camí que els fidels han de recórrer per obtenir la Salvació.

Igual que l’escultura, la pintura té una clara funció docent, i un marcat caràcter simbòlic, a més, d’estètic. Apareixen el mateix tipus de convencionalismes: frontalitat, carència de volum i profunditat, formes geomètriques i esquemàtiques, adaptació al marc arquitectònic, antinaturalisme i hieratisme, encara que això es compensa amb una gran expressivitat de les figures.

Té una força influència de l’art bizantí. Predomina el dibuix, amb línia grossa, colors plans i sense volum. L’espai es crea per la distribució de les figures en l’espai. La tècnica més utilitzada és la del fresc, el que requereix una certa preparació del mur: l’estucat. Els colors també poden aplicar-se al temple. Donada l’amplitud dels murs, la composició de l’escena adquirirà una importància singular. També es pintà sobre una taula per posar en els altars. La composició seguia les convencions del relleu.

En la pintura romànica sobresurt la miniatura. La miniatura està feta per gent lletrada, pensada per decorar llibres, per a la gent que sap llegir, però no té la intenció didàctica de les altres obres. Freqüentment es creen models que després apareixen en murals i tables. Es pinten Bíblies, llibres d’hores, vides de sants, llibres científics, etc. En ells les miniatures ocupen els marges de les fulles, de manera de vinyeta, pàgines plenes i les inicials del començament del text.

Totes aquestes característiques responen a dues «lleis» exposades per l’historiador de l’art Henri Focillon: la Llei d’Adaptació al Marc i la Llei de l’Esquema Geomètric, vàlides tant per la pintura com per l’escultura medievals. La primera parla de la necessària adaptació de les figures als espais arquitectònics que les acullen; i remet a la idea que arquitectura, pintura i escultura formen un tot que té com a objectiu difondre el missatge de les Sagrades Escriptures. La segona es refereix a la lògica geomètrica intrínseca que tenen les figures del romànic: aquestes són simètriques, prenen formes i composicions semblants a quadrats, triangles, cercles o creus… unes formes que no són, en absolut, gratuïtes.

Les formes i proporcions s’ajusten a un ordre geomètric racional, un ordre diví que poc té a veure amb la natura i la realitat material dels homes. La pintura romànica, per tant, no està concebuda per a un gaudi sensible, sinó que s’adreça a l’intel·lecte mitjançant esquemes racionals. Tal com apunten alguns historiadors, per apreciar la bellesa d’aquest art, on res es deixa a l’atzar i la iconografia és més complexa del que hom es pensa, cal que desprendre’s de la forma de pensar «positivista» contemporània.

Arquitectura

L’arquitectura és la característica principal del romànic català. Es caracteritza principalment pels sostres baixos i les parets molt gruixudes.

A les esglésies destaquen:

  • Una distribució en forma de creu llatina, i la part principal dividida en 3 naus: nau esquerra, central i dreta. La central és la més alta i ampla. Les naus es delimiten per les columnes i parets.
  • La seva distribució és molt simètrica. Parets gruixudes amb espitlleres (finestres petites i generalment a l’est, l’oest o al sud tapades amb alabastre) i/o ulls de bou (finestres petites i rodones).
  • Columnes amples, algunes decorades als capitells (normalment les de l’absis) i d’altres no (les que més pes aguanten, com les que delimiten les naus).
  • Les columnes s’uneixen amb arcs de mig punt.
  • Els sostres de la nau central en volta de canó i els de les naus centrals en forma de mitja volta de canó.
  • Un absis al final de la nau central, a vegades rodejat per una girola.
  • Els capitells decorats amb animals mitològics i escenes bíbliques.
  • Les esglésies tenien poques finestres per evitar que s’ensorrés el sostre, i les poques que tenien estaven orientades cap al recorregut del sol i tapades amb alabastre (no havien descobert el vidre). L’interior quedava molt fosc, que contribuïa a la por que donava a la gent.

Font: Wiquipèdia